De fet molts alumnes¹ només provoquen conflictes per sentir-se importants, per no passar desapercebuts. Ja sabeu: Millor un petó que una bufetada, però millor una bufetada que la indiferència. He vist sovint castigar algú a "x" càstig. Si la conducta no millora apliquem "2x" i si encara no millora "4x". "Destorbes a classe, doncs et castigo sense pati" "Tornes a destorbar, doncs dos dies sense pati" "Hi tornes, 4 dies..." és curiós perquè penso que som els únics professionals que ho fem. Quan un càstig o actuació no funciona, hauríem de fer qualsevol cosa menys insistir. Si "x" no funciona, cal fer "y".
Algunes vegades he arribat a acords com "Treballaré 15 minuts en la teva assignatura i després perdré el temps", o bé "faré deures d'anglès", o bé "dormiré". -"Però no ronquis", contesto. Accepto qualsevol proposta que em permeti a mi i als altres fer la classe i sempre l'admeto com a punt de partença, com a primer pas.
Molts dels problemes que presenta la diversitat tenen que veure amb la disciplina. Aquest és un tema que mereix la màxima atenció. No és casual que els alumnes amb menys habilitats escolars siguin els que més problemes provoquen. A mi em sembla que si tots els alumnes treballessin i estiguessin quiets i callats a totes les classes encara que no aprenguessin res, el tema de la diversitat seria un altre. Però els alumnes amb poca habilitat escolar solen ser ganduls, desinteressats, descarats, provocadors, i distorsionadors de la classe i del treball dels companys.
És perquè són així que no tenen coneixements i suspenen, diuen. Jo dic que és just al revés: perquè sempre suspenen i no tenen èxit en les tasques escolars es tornen ganduls i distorsionadors.
És una convicció que no podré demostrar, però se'm fa evident quan penso en el que jo faria en la seva situació i quan observo bé els seus actes d'indisciplina: són actituds defensives; intents de desqualificar el sistema que els presenta com a inútils. (Personalment penso que fan bé de defensar-se. Em preocupa molt més l'individu que s'ha cregut que és un inútil i ho ha assumit com a tret d'identitat)
Una primera qüestió que ens hem de plantejar és si els professors de secundària ens hem de preocupar d'educar o forjar una disciplina en els nostres alumnes o bé aquesta és una faceta de la persona que hem de donar per suposada. Tradicionalment a la secundària impera la segona postura: si una alumna no sap un contingut se li ensenya, però si no sap comportar-se se l'expulsa. Això vol dir que ensenyar a comportar-se no forma part dels meus objectius. Som professors i no educadors. Especialistes en impartir uns coneixements i no en formar personalitats. Em sembla que aquesta postura té sentit en els nivells postobligatoris (n'hauríem de parlar més), però no en té en els nivells obligatoris. La formació integral de la persona és l'objectiu últim de l'ESO i això inclou les habilitats de coneixement, d'hàbits, i de valors. (La cantarella de la reforma)
Jo entenc la disciplina com l'habilitat bàsica de la socialització. L'adaptació i acceptació social en són els seus fruits.
És una habilitat que cal treballar perquè es pot aprendre. Hi ha diferents estadis d'evolució en la socialització² i cal ajudar els alumnes a passar a estadis cada cop més evolucionats. El darrer és per a mi l'auto-disciplina.
Jo sé que molta gent voldria fer classes sense cap conflicte de disciplina. Els educadors som -o hauríem de ser- especialistes en conflictes. El desenvolupament i més en aquesta edat, necessita conflictes per refer constantment l'auto-imatge i per posicionar-se enfront el mon dels adults. Els problemes de disciplina són uns bons indicadors de que la classe és viva i de que els individus creixen. Cada problema ens ensenya quelcom i hem d'aprendre a estimar els problemes. Molts alumnes provoquen conflictes perquè volen rebre seguretats que no tenen i si nosaltres en lloc de treballar-los i integrar-los els intentem eliminar i reprimir, ressorgiran amb més força demà. Tremolo quan alguna professora em diu que ella mai no té problemes de disciplina: quina mena de persones viuen en aquella classe?
Quan una alumna provoca un problema de disciplina cal que arribem a un acord amb ella. Aquest acord ha d'incloure una definició compartida del problema i una mesura per superar-lo.
Si ha estat xerrant tota la classe, primer podem cridar-la en acabar la classe apart i dir-li el que hem vist.
És sorprenent com a vegades ella no ho ha vist o pensa que només ha xerrat un cop. Cal que estiguem amistosament d'acord en la falta i la forma de superar-la. Sempre convé que professora i alumna treballin com a col·laboradores i no com a enemigues.
Les normes clares com ara: "Jo explicaré 15 minuts i vosaltres estareu absolutament callats (encara que no escolteu)" són millors que no pas "Us avisaré si xerreu. Al tercer avís tindràs una falta greu. A les tres faltes greus serà una expulsió i amb 3 expulsions... etc." La primera norma és clara i pretén que es pugui explicar un concepte de forma que els que el vulguin aprendre ho puguin fer. No obliga a escoltar i dona opcions i responsabilitats. Saber estar callat 15 minuts, per exemple, és un aprenentatge previ a qualsevol aprenentatge acadèmic.
Qualsevol professora té poder sobre una alumna: pot impedir-li xerrar, col·locar-la en un lloc de la classe, exigir-li treballs, expulsar-la i fins i tot impedir-li anar al WC. I té poder perquè algú li ha donat: la institució. L'autoritat però només te la poden donar els propis alumnes. Emana de la coherència i de la convicció amb que s'exerceix el paper d'educadora. Els alumnes ràpidament detecten si la professora té una teoria coherent i interioritzada sobre la disciplina. Amb tot, l'autoritat només li serà atorgada pels alumnes quan captin que són estimats i que del que es tracta és del seu propi bé. La disciplina que ajuda, agrada i és acceptada; la que
Normalment hi ha la creença de que quan hi ha un problema de disciplina és la professora qui el té i per tant qui ha d'actuar i resoldre. Jo penso que no, que la responsable és l'alumna. Per això cal sempre tirar la pilota al seu terreny, fer-li prendre decisions. "Mira, no pares de xerrar. Què penses fer?" Pot semblar ingenu però dona resultat. La resposta més freqüent és arronsar les espatlles i dir "Jo què sé!" Pensa l'alumna que no és el seu problema: "Ets tu qui m'has de dir el que he de fer: m'has de renyar i castigar, no?", pensa. "M'agradaria que fossis tu qui ho arregli. En saps més i aprendràs sobre tu" Normalment aquestes respostes els descol·loquen fins el punt en que no troben altra sortida que negar el problema: "No he xerrat tant" o bé "No tornarà a passar" No siguem ingenus de creure-ho. Tornarà a passar i caldrà insistir. Educar requereix una certa insistència i aquesta insistència sol agradar a l'alumna que se sent atesa. Això pot tenir algun perill. De fet molts alumnes només provoquen conflictes per sentir-se importants, per no passar desapercebuts. Ja sabeu: Millor un petó que una bufetada, però
Els codis de disciplina són injustos. Semblen fets per castigar sempre a les mateixes persones. Estan pensats a imatge i semblança dels codis civils. Un centre educatiu però no es pot limitar a regular la convivència, sinó que ha d'educar en la responsabilitat personal. La mera aplicació d'un codi no és una acció educativa. Per això hi ha d'haver sempre una aplicació personal de la norma. Allò que en la vida civil seria impensable en un centre educatiu és imprescindible. No és el mateix que transgredeixi la norma l'Anna que l'Enric. Cada persona té una situació personal diferent i està en un moment determinat del seu procés evolutiu pel que fa a la socialització. En cas de conflicte necessita un ajut personalitzat i no una dosi estandaritzada de reglament. Un cop més la medicina ens pot ajudar a entendre-ho. Un conflicte és com una malaltia que convé superar. Malgrat hi hagi recomanacions generals, davant d'un símptoma no podem prescriure independentment de qui sigui el pacient. Una diarrea demana arròs bullit en una persona i l'internament urgent en una altra. Depèn del quadre clínic.
Si una noia provoca un problema i la tractem només a ella, sovint no som eficaços. He vist molt sovint com els alumnes provoquen problemes perquè és el que els companys esperen d'ells. Els han designat com a pallassos oficials o bé com a provocadors o atrevits. Sovint només cal una lleu indicació d'un element aparentment innocent de la classe perquè es produeixi un problema.
És interessant observar qui riu més o primer, o a qui dirigeix la mirada de complicitat la infractora. Hi ha una trama oculta que convé posar de manifest. Sovint en aquestes situacions pregunto: "Algú ha vist qui ha rigut primer o a qui ha mirat en Josep després de dir aquesta ximpleria?" També convé buscar l'ajut dels companys per resoldre problemes de disciplina: "Mira Lluís, veig que en Marc darrerament està molt nerviós a classe. Podries demanar-li que s'assegui a un altre lloc durant uns dies?" (En Lluís és el líder d'en Marc.) Cert que li podria dir jo, però en realitat el missatge no és per a en Marc, sinó per a en Lluís, enteneu?
Sovint davant d'una noia conflictiva plantegem grans objectius: ha de canviar d'actitud, ha de posar-se a treballar, ha de prendre interès pels estudis, etc... Només ens falta dir: ha de ser una altra persona! Penso que no ajudem prou quan demanem massa. Convé plantejar petits objectiu que siguin assolibles i que l'alumna tingui possibilitats d'èxit: A una alumna que no treballa val més dir: "Voldria que cada dia em presentessis dues frases ben fetes sobre la feina que hem fet" que no pas: "vull que a partir d'ara em facis sempre la feina". A una altra que sempre xerra, millor "Et demano deu minuts de silenci cada dia" (i convé que ho controli ella i t'avisi quan acaba) que no pas "Vull que no em tornis a interrompre a classe." Els petits objectius donen petits èxits i els petits èxits porten als grans èxits tal com jo ho he comprovat. Si parlem amb l'alumna i la convencem de que accepti un gran repte tal com "Mai més xerraré a classe", l'estem afrontant a una tasca massa difícil per a ella i per tant accentuarem la seva
Sempre m'ha sorprès la capacitat de persistència en allò que no funciona per part dels educadors. He vist sovint castigar algú a "x" càstig. Si la conducta no millora apliquem "2x" i si encara no millora "4x". "Destorbes a classe, doncs et castigo sense pati" "Tornes a destorbar, doncs dos dies sense pati" "Hi tornes, 4 dies..."
És curiós perquè penso que som els únics professionals que ho fem. Cap metge no aplicarà una doble dosi de medicament quan veu que el pacient reacciona malament a una dosi simple. Senzillament davant el fracàs ja ha après el que no ha de fer. Això hauríem de fer nosaltres: quan un càstig o actuació no funciona, hauríem de fer qualsevol cosa menys insistir. Si "x" no funciona, cal fer "y".
Quan els problemes ens desborden sovint apareix la temptació de delegar la nostra autoritat. Ja no sé què fer i ara aniràs al cap d'estudis, o a la comissió de disciplina, o... Penso que és millor admetre davant la pròpia alumna que no ens n'estem sortint. "Mira, no aconsegueixo ajudar-te a millorar el teu comportament a classe, però vull que sàpigues que no t'abandonaré. M'hauries d'ajudar tu a mi perquè el que jo vull és que estiguis bé a classe i que aprenguis el que puguis. Com ho veus?" Aquestes frases dites amb sinceritat tenen uns efectes sorprenents. Ah!, i buscar el consell o l'ajut del cap d'estudis o d'algú, no és delegar el problema.
Els grups càlids són permissius, distesos i s'admet la diversitat de feines i accions. Els rígids són uniformats i homogenis. Convé deixar manifestar sempre que es pugui la diversitat dels
Si entenem el que ens diuen els alumnes quan provoquen conflictes estem més a prop de resoldre'ls que si ens limitem a reprimir-los. Cada acte de rebel·lia té una significació: Una pallassada a mitja classe pot voler dir: "feu-me cas!", "castiga'm, renya'm, però no m'ignoris", "ho sento, però m'ho demanen els companys", "reprimeix-me, no m'ho perdonis, no em deixis creure que passes de mi". En cada cas pot tenir un significat diferent i convé entendre'l. La simple repressió sense comprensió no ens ajudarà ni a l'alumna ni als professors. Convé traduir aquests missatges a la pròpia alumna per tal que sigui capaç de verbalitzar-los i fer-se'n conscient. Llavors podrà fer demandes normalitzades.
Els alumnes no són tontos sinó que fan tonteries; no són mentiders, sinó que diuen mentides; no són passotes, sinó que passen de la meva classe". Ajuda molt no posar etiquetes a les persones. Tots fem coses incorrectes i això no ens ha de convertir en transgressors essencials. Dir que una alumna és descarada és dir que tota ella és així i això és difícil de canviar. Si diem però que dues vegades m'ha donat respostes insolents parlem de dues accions que són un matis de la seva forma de ser i que pot ser canviat fàcilment.
Sovint el càstig és molt poc educatiu. Sovint és una forma velada de violència i venjança. Sovint és una forma compulsiva de reacció davant la provocació. Quin càstig podem posar? I per què? Si castiguem a treballar estem associant el treball a un càstig. I el mateix passa amb "escriure textos", "fer deures", "collir papers", "no sortir al pati", etc... L'únic càstig que admeto és l'avorriment, el no fer res (i així i tot trobo que és una criminalització de la meditació i del "dolce far niente") Però sobretot, per què castigar? Recordem la tesi 9. Molts pocs càstigs funcionen. Millor sempre preguntar a la persona sancionada si accepta el càstig, si el troba just i si creu que l'ajudarà a corregir el problema. Si diu que no, s'obre un diàleg molt interessant en
"Que no ho veus que això que has fet està molt malament?" "Què passaria si tots féssim això" "Si no estudies més suspendràs", etc.. L'alumna amb el cap baix només pot anar assentint davant aquestes evidències inapel·lables. Les defenses contra aquests raonaments repetits milers de vegades són grans. Els alumnes entenen més els sentiments que les raons. I nosaltres també. Millor dir: "Avui m'he sentit molt malament quan t'he demanat que em deixessis explicar la lliçó i tu no m'has fet cas". "Estic preocupat per tu...." "M'agradaria què..." "Voldria demanar-te que em fessis aquest favor:..." "Entenc que no t'agrada la classe però necessito sisplau que..."
Quan trobem alumnes desmotivats, passotes i sense cap il·lusió, convé preguntar-los què pensen fer a les nostres classes. Sovint es mostren sorpresos: "Què vols dir?" ("Se suposa que ets tu qui m'ha de dir el que he de fer i a més m'hi ha d'obligar, no?", pensa) "Digues-me què penses fer que miraré d'ajudar-te." Les respostes són variades. N'hi ha que diuen "Res" i aviat descobreixen que "res" és molt difícil i avorrit. "Has dit res i no mirar per la finestra o xerrar amb el company." -Bé, doncs miraré per la finestra". -"Quan de temps?" (Convé portar l'argument a l'extrem per tal que l'alumna vegi que la decisió que pren no és senzilla ni còmoda. Està aprenent) Algunes vegades he arribat a acords com "Treballaré 15 minuts en la teva assignatura i després perdré el temps", o bé "faré deures d'anglès", o bé "dormiré". -"Però no ronquis", contesto. Accepto qualsevol proposta que em permeti a mi i als altres fer la classe i sempre l'admeto com a punt de partença, com a primer pas. Un cop és capaç de prendre decisions realistes (que es poden fer) i dur-les a terme (que les fa), començo a cargolar i a oferir-li propostes més profitoses. Sempre en un clima de complicitat i bona entesa.
Sincerament en aquests casos m'ho passo bé i acabo agafant molta estima envers aquests alumnes. M'ensenyen molt!