Què és l’amor?

La paraula amor comprèn multitud d’afectes a objectes diferents. Podem estimar les persones, les coses, les idees, l’art o la transcendència. És evident però que no és el mateix estimar la natura que a la pròpia mare i tampoc és el mateix estimar el país que a la xicota. Què tenen en comú tots aquests manifestacions tant diverses? Doncs la seva naturalesa afectiva i la seva qualitat positiva. L’amor és doncs un afecte positiu.  

Què són els afectes?

Els afectes són estats mentals que acompanyen les reaccions físiques o anímiques. Resulta impossible realitzar alguna activitat sense que aparegui un estat afectiu. Quan mengem, caminem, toquem, pensem, veiem, somniem, recordem, imaginem,... sempre ho fem percebent una sensació de satisfacció o insatisfacció. L’experiència i l’afecte són inseparables  i configuren un tot. Com la forma i el color dels objectes que els podem analitzar per separat però que mai trobarem l’un sense l’altre. Des d’un punt de vista més biològic, els afectes són les interpretacions mentals de reaccions bioquímiques que es produeixen al mesoencèfal (anomenat cervell dels mamífers) que indiquen a la consciència el grau d’idoneïtat de les situacions o actuacions dels subjectes. L’organisme genera aquests indicadors i emmagatzema les experiències positives i negatives per reproduir-les o evitar-les. Són per tant reaccions biològico-mentals del sistema nerviós. (L’àrea específica que gestiona les emocions sembla ser el sistema límbic, constituït per la circumvolució del cos callós i de l’hipocamp). Així doncs, les reaccions afectives positives s’agrupen sota el que de forma molt genèrica podríem anomenar “amor”. Ara bé, cal distingir tipus d’amor  de la mateixa manera que cal distingir els àmbits de gratificació positiva (o sigui les diferents activitats o accions humanes que donen lloc a respostes positives.) Podríem dir que els humans tenim 4 àmbits o nivells d’activitat que donen lloc a quatre àmbits o nivell de satisfaccions (respostes afectives positives) i per tant a 4 tipus diferents d’amor. Vegem-les amb deteniment.

1.  àmbit del cos físic:

A nivell físic, necessitem satisfer necessitats bàsiques per tal d’aconseguir allò que el cos necessita per sobreviure. Són els aliments i objectes que garanteixen la supervivència i el manteniment (creixement) del cos. Així menjar, un lloc segur, una condició tèrmica determinada, ... són “objectes” (anomenarem “objectes” a aquestes condicions que satisfan les necessitats del cos) que ens donen satisfacció quan ho necessitem i que desperten en usar-los, afectes positius. Hauríem de dir, doncs, que els estimem, però per tal de ser més precisos no en direm amor a cap de les formes afectives positives i l’usarem només de forma genèrica. Jo proposo que en diguem “agradar”. Així els objectes que satisfan necessitats físiques i ens donen afectes positius quan els usem oportunament, ens agraden, no els estimem. No estimem un bistec ni un abric; ens agrada.

2.  l’àmbit social:

Els humans no sobreviuríem si només tinguéssim les necessitats biològiques cobertes. Tant necessari com el menjar ens és sentir-nos apreciats i valorats, acollits i acceptats pel grup dels nostres iguals. Això són les necessitats socials o de pertinença. Evidentment la seva satisfacció ens provoca afectes positius i la seva mancança, afectes negatius. Sentir-nos valorats o admirats, saber que compten amb nosaltres o que tenim una bona imatge, que som dignes de respecte i consideració és no només una forma de benestar sinó una forma de sobreviure. Aquesta satisfacció només ens la poden donar altres éssers humans com nosaltres. Les persones que ens donen aquesta seguretat social i ens fan sentir importants i necessaris són les que “estimem”. Però com que hem dit que no faríem servir el verb estimar per a cap modalitat en concret, proposo que a aquestes persones que ens fan sentir valuosos els diguem que els “apreciem”. Apreciar és diferent d’agradar. Si acceptem la terminologia que proposo només podem apreciar les persones, no els objectes o els animals. Més endavant haurem de considerar què passa amb les persones que se senten valuoses (nivell social) amb objectes (per exemple els que diuen “estimar” els animals, o que valoren més la relació amb màquines que amb persones ,...)

3.  àmbit racional/mental:

No n’hi ha prou per a una vida humana plena amb subsistir i sentir-se valorat. Cal també que tinguem un món mental coherent i ordenat de percepcions, idees, judicis i valors. Necessitem entendre i planificar i interpretar el que fem. Sense aquesta interpretació mental del que som i fem, no tindria sentit la nostra vida i no hi hauria projectes humans. Les idees són, per tant, una altra de les necessitats bàsiques. Són les necessitats intel·lectuals. Quan assolim o integrem alguna idea nova que ens ajuda a entendre el món i a orientar les nostres activitats o les nostres idees, experimentem també un afecte positiu i això és un plaer important perquè completa la nostra vida biològica i social. Molta gent parla d’amor per les idees i les ideologies. Quan algú diu que estima la vida, o la pàtria o la humanitat, vol dir que estima les idees que s’ha format sobre aquestes coses i rep unes gratificacions d’aquestes idees ja que li permeten orientar-se respecte al que ha de fer i com ha de viure. Són una guia i un consol per a ell. Ara bé, ja hem dit que no en direm amor a cap cosa que no sigui afecte positiu genèric. O sigui que ara em permeto proposar que quan una idea ens provoca un afecte positiu en diguem que la “valorem”. No estimem la nostra llengua, sinó que la valorem, per exemple.

4.  àmbit espiritual:

Possiblement l’existència humana no sigui reductible a idees i conceptes i menys a un entrellat racional d’aquests conceptes. Segons sembla la raó té una capacitat instrumental molt elevada però unes evidents limitacions a l’hora de captar el grans sentits. O sigui que per exemple pot servir per saber com hem de guarir una malaltia però no ens ajuda a saber per què és millor guarir una malaltia que morir-se. Ens ajuda a buscar feina però no a saber si el sentit o la finalitat de la vida és treballar. A l’àmbit espiritual que és transcendent i per tant més elevat que el racional, hi pertanyen les intuïcions. Són coneixements que tenim o assolim malgrat sovint no sabem d’on surten ni tenen base racional. Les necessitats espirituals són, segons els místics i estudiosos, poques. A vegades són percepcions trans-racionals clares i simples que permeten assolir coneixements absoluts. Són del tipus “unió universal” o “absència del jo”. No poden ser raonades ni explicades i requereixen l’experiència. Quan vivim aquestes experiències no diem que estimem el cosmos o a Déu sinó que combreguem o ens unim amb el cosmos o amb el tot. Jo em permeto inventar un nou verb, el verb “comuniar” que seria sentir comunió o identificació amb una cosa. I és aquesta la vivència que crec que podem arribar a tenir amb la realitat transcendent.   Resumint:

Nivell	Físic	social	intel·lectual	espiritual
Necessitat que cobreix	Supervivència orgànica	Pertinença i respecte	comprensió i coherència	Completud
Relació amb	Coses i serveis	persones	idees	Esperit(1)
Tipus de relació	d’ús	vincle entre iguals	comprensió	comunió
tipus d’amor	agradar	apreciar	valorar	comuniar(2)

⁽¹⁾De fet no és una relació sinó una unió.  ⁽²⁾ Paraula nova proposada per mi que significaria “estar en comunió”.

Naturalesa dels nivells:

1.  Són acumulatius:

Aquests quatre nivells de l’existència humana són acumulatius i se sustenten uns en els altres. Acumulatius vols dir que els nivells superiors inclouen els inferiors. O sigui que només podem desenvolupar el nivell social a partir del físic i el racional a partir del social. Sense un cos físic no podríem ser socials i sense una intersubjectivitat (relació entre iguals) no podríem tenir un món d’idees coherent i compartit. Això vol dir que l’home acumula la progressió de l’evolució. Sobre un cos biològic ha desenvolupat una sociabilitat animal, una ment humana i un esperit còsmic (o trans-humà)

2. Són jeràrquics:

Es disposen en una mena de piràmide jeràrquica. El nivell inferior és el físic, que sustenta el social i damunt d’ell es disposa el racional. Tot això està culminat per l’espiritual. Això implica una jerarquia de nivell. La importància quantitativa és de baix a dalt i la importància qualitativa de dalt a baix. Això vol dir que el que fa que quantitativament hi hagi més humans al planeta és la base biològica, sense la qual no podrien emergir les altres dimensions. Però qualitativament és més important el nivell espiritual perquè és el que manifesta la naturalesa humana completa. Per això l’objectiu dels homes és ser complets, assolir les nostres potencialitats, autorealitzar-nos. Aquest és el sentit de la vida i el nostre objectiu últim. Hem d’assolir la nostra identitat completa jeràrquica i allò que ens ho facilita o ens hi acosta és el bé mentre que els que ens en separa és el mal. Saviesa i amor són els millors instruments per arribar-hi ja que tots dos són formes distintes d’anomenar la identitat definitiva amb el tot.

3. Tenen gradació creixent:

Que tenen gradació creixent, vol dir que quan trobem alguna característica comuna la trobem en diferent grau de concentració uniformement creixent o decreixent. Per exemple: Com més amunt menys físic, l’energia és més subtil, el coneixement més proper a la veritat i més inclusiu,  l’amor més profund, la identitat del jo més dissolta, l’acceptació més àmplia, l’acció menys important, la bellesa més manifesta, la bondat més intrínseca, el desig menys necessari, el dolor més il·lusori.

4.  La identitat del jo en els 4 nivells:

Els nivells físic i social estan al servei del jo individual, diferenciat i considerat com una entitat psicològica independent. Així a nivell físic sembla una evidència considerar-nos diferents de la resta de coses o éssers. A nivell social/emocional no és ja tan evident, però continua persistint la il·lusió de separativitat. En els encontres amorosos (relacions d’ apreci) o en les organitzacions socials primàries (família, horda, et...) s’endevina ja a vegades  la unitat última que formen totes les coses (els amants es declaren “u”, les famílies formen unitats superiors a les que els individus es deuen, etc...) És en el nivell intel·lectual que aquesta identitat separada pren caràcter mental però precisament per això és també qüestionada, tot i que no gaire i menys encara en la filosofia occidental. Però a nivell mental es pot percebre ja que el “jo” separat no és més que una peça del puzzle còsmic i això fa que apareguin les idees que justifiquen i raonen les ètiques del sacrifici individual pel bé d’alguna cosa superior. No és la mera passió irracional dels que donaven (i donen) la vida per la seva pàtria entesa com a comunitat social (nació) i que no és més que apreci, sinó la dels que la donen per una idea, per una entitat feta de raonament i coherència mental, com ara la justícia universal, la pau o l’estat, objectes de valor. En el nivell espiritual és on es dissol definitivament el jo, on s’intueix la fal·làcia del jo diferenciat i es viu com un tot sense renunciar a les altres identificacions. Això ens portaria ara a parlar dels camins de creixement espiritual i de les posicions més elevades, que no és el cas. Aquí només ens interessa indicar que el nivell físic evidencia que cada individu és una illa; el nivell social que cada individu viu amb altres individus que l’ajuden a mantenir la seva identitat; el nivell intel·lectual mentre “mentalitza” el jo ens mostra ja que som part d’unitats superiors i l’espiritual que la identitat separada és pura il·lusió. A partir d’aquí, el fenomen de la mort i de la vida prenen una consideració ben diferent segons el nivell dominant a la nostra vida. Resumit més seria: els nivells físic i social estan al servei del jo, l’intel·lectual s’identifica amb el jo i el qüestiona i l’espiritual exigeix la renuncia o el servei del jo a la unitat superior i definitiva.

El problema del desplaçament en l’amor:

Hem vist que l’amor o els afectes positius apareixen quan es satisfan necessitats en cada nivell. Ara bé, un dels fenòmens característics de l’amor és el seu desplaçament d’objecte. Això vol dir que a vegades el jo en lloc de buscar la gratificació en el nivell que li correspon la busca en un nivell inferior donant lloc a una forma no genuïna d’amor. El que seria normal, per exemple, és que les necessitats físiques les busquem en el medi físic, les socials en les persones, les intel·lectuals en les idees i les espirituals en el tot. Doncs bé, a vegades algunes persones busquen satisfer les necessitats socials amb objectes, com ara quan “apreciem” els animals o les coses donant-los status de persones. (Hi ha qui pateix més pel cotxe que pels amics o que té més cura del seu gos que dels seus veïns). També pot passar que una persona busqui la seva composició mental de la realitat no entre les idees d’altres persones sinó en una persona a la que se sotmet i de la que n’absorbeix la visió del món. Un sectari o un amant rendit i anul·lat en podrien ser exemples. No trobant sentit o coherència en la forma d’interpretar el món, hi renuncien o creuen trobar-ho en l’adhesió social o afectiva a algú de qui mimetitzen el pensament. I encara es pot donar el cas de les persones que busquen la realització espiritual al nivell inferior (intel·lectual) i que creuen que unir-se al tot o autorealitzar-se és tenir-ho tot clar, coherent o racionalitzat.