La diversitat a l'ensenyament secundari obligatori s'ha de considerar de forma molt diferent que a l'ensenyament post-obligatori. Molt sovint penso que el problema de la diversitat és que està mal formulat. Quasi bé totes les vegades que l'he sentit explicar a algú he pensat que de la manera com es formula se'n deriva un absurd. M'explico. Quan algú es planteja el número d'angles d'una circumferència, qualsevol resposta que doni l'hi semblarà impossible. Fins que no descobreixi que està plantejant la quadratura del cercle (un absurd), no sortirà de l'enigma. Un problema és per definició quelcom que té solució. Si no, és un absurd. I com que la diversitat és un problema per a la majoria de nosaltres, vol dir que té solució. Ara bé, la solució als problemes la trobem plantejant-los correctament: Fixant-nos de no oblidar cap dada, entendre bé els conceptes de la formulació i aconseguir la "xispa" ("insight" ) per trobar la correcta i lògica combinació de les parts, altrament dit, la solució.
El tema de la diversitat a l'ensenyament secundari, crec que s'ha de solucionar mitjançant unes creences, unes actituds i unes tècniques determinades. Massa sovint, però, un conjunt de confusions i fal·làcies ens emboiren tant el panorama que no hi ha manera de reeixir.
Un cop més penso que saber on anem és previ a començar a caminar. Una llenyataire¹ atrafegada tallant llenya no tenia temps per esmolar la destral! La teoria, el pensament aplicat al que fem i volem fer és l'eina més poderosa en qualsevol projecte. Per això, abans d'entrar a les tècniques i a les receptes cal aclarir conceptes, desfer malentesos.
Això és el que em proposo avui. Deixo pel proper GalimatIES l'exposició de les meves propostes concretes. Sento, un cop més, decebre als que volen coses pràctiques i menyspreen la teoria. Ells també tenen una teoria: creuen que existeix una praxis ideològicament neutre. Jo no. Així doncs, l'amenaça queda feta: al proper número, seguiré!
Avui voldria tractar a) la fal·làcia dels nivells mínims a l'ESO. b) La fal·làcia de la responsabilitat de l'alumna. c) Algunes fal·làcies i confusions de la Reforma. d) La fal·làcia de la reconversió dels professors. e) La fal·làcia de la finalitat de l'escolaritat. f) La fal·làcia de què el que s'ensenya és el que s'aprèn. i g) La fal·làcia de l'homogeneïtat. Començo.
La fal·làcia, al meu entendre, consistent en creure que existeixen uns nivells mínims a l'ESO. Parteix d'una confusió respecte a la diferencia entre un sistema obligatori i un de no obligatori. L'objectiu d'un sistema d'ensenyament no obligatori és atorgar als alumnes uns coneixements mínims (el subratllat és intencional) que els facultin per a quelcom. Si n'adquireixen més a partir d'aquests mínims, millor, però per a aconseguir el títol han d'assolir aquests mínims imprescindibles. Exemple: Els estudis de medicina, procuren que els alumnes tinguin uns mínims coneixements d'anatomia, genètica, biologia,... que garanteixin un bon servei a la salut dels homes. Si els alumnes no assoleixen aquests nivells mínims, la professora farà bé en suspendre'ls i si no demostren capacitats en aquests coneixements, per molt que s'hi esforcin i per molt honrats que siguin, no obtindran el títol.
Pel que fa a l'ensenyament obligatori, l'objectiu és que els alumnes aprenguin tant com puguin. No podria ser d'una altra manera. No hi pot haver uns continguts mínims. Els conceptes "continguts mínims" i "ensenyament obligatori" són contradictoris entre sí. Seria tant com obligar a tota la població de 15 anys a mesurar 1'50 cms. d'alçada com a mínim. Ningú no acceptaria aquest sistema absurd que discrimina per definició. Doncs a l'ensenyament obligatori hi ha gent que defensa els mínims i creu que tothom ha d'assolir els mateixos coneixements independentment de la seva capacitat intel·lectual, les seves actituds escolars, les seves dificultats emocionals o els seus interessos.
Aquesta greu confusió respecte a quin és l'objectiu d'un sistema obligatori i un de post-obligatori es pot entendre, però no acceptar. Si a mi personalment em sotmetessin a un sistema obligatori on se'm demana un mínim i jo sabés que no hi puc arribar, em rebel·laria i intentaria boicotejar aquest sistema. I això és el que fan els nostres alumnes amb "poques qualitats escolars" quan tenen prou salut mental i vitalitat com per rebel·lar-se. En aquest sentit, els seus actes indisciplinats són crits de desesperació poques vegades entesos i atesos en contra d'un sistema que els demana el que saben que no poden oferir (els nivells mínims de llengua, matemàtiques,...) I aquí s'han d'apuntar més contradiccions Si tots els nostres alumnes tinguessin un nivell alt de rendiment escolar, si tots els nostres alumnes aprovessin totes les assignatures, pensaríem que quelcom està fallant,que fem una escola de baix nivell, de "Senyoreta Pepis". Llavors segur que "pujaríem nivells" i així aconseguiríem que alguns d'ells quedessin marginats. Es tracta de fer un sistema selectiu per definició, de començar a avisar als nois de quines lleis vigeixen al mercat. Però jo afirmo que una escola d'ESO si suspèn a un sol dels seus alumnes per no arribar al nivell mínim s'està posant en contradicció.
La gent en general i els professors en particular pensen que l'alçada d'una persona ve determinada pel codi genètic. L'alumna no n'és responsable ni té res a fer en aquest tema. Per contra, pel que fa a l'ensenyament, pensa la gent que és responsabilitat absoluta del subjecte. Si no aprèn és perquè és gandul, curt, desmotivat, rebel, ... I si bé podem arribar a entendre que no són del tot culpa seva, (darrera qualsevol limitació hi ha una historia) ningú no els salva de les conseqüències (el suspès). Així doncs, si una alumna no pot seguir els estudis que li han obligat a fer se la castiga negant-li el títol i marginant-la. Sabem ja els múltiples factors que poden condicionar el rendiment dels nostres alumnes (les creences sobre la seva inferioritat, la manca d'auto-estima i de suport emocional, la manca d'hàbits, la manca d'interessos acadèmics, etc...) i també sabem que la majoria d'aquestes imitacions són alienes a la voluntat dels nois (tots voldrien triomfar), peròcauen igualment sobre ells les represàlies en forma de males qualificacions. És com si malgrat reconèixer que tu no tens tota la culpa de no mesurar un metre i mig, t'ho fessin pagar com si la tinguessis. Un cop més resulta impressionant veure com tants alumnes injustament tractats es poden mantenir sota la disciplina acadèmica.
Crec també que hi ha greus confusions sobre tot això pel fet que els que ens han venut la reforma tampoc ho tenen clar. Les grans declaracions programàtiques accepten que l'objectiu de l'ESO és que l'alumna aprengui tant com pugui (constructivisme, aprenentatge significatiu .... ), però en canvi són inconcrets i perversament ambigus quan parlen d'objectius terminals per exemple, que sense ser uns "mínims' deixen entreveure que ho podrien ser. També passa això amb la titulació final. Es obligatori per a tothom estudiar ESO, però només tindran el títol els "que mesurin més de 1'50". (Els capaços d'assolir els nivells mínims, per exemple).
Hi ha una tendència freqüent entre els docents per imitar o exalçar els sistemes educatius de nivell superior. M'explico. Quan jo era professor de bàsica, els mestres del cicle mitjà implantaven ja tècniques pròpies del cicle superior (varis professors, lliçons, deures, competició, etc. ... ) Els de cicle superior aplicaven màxima exigència per semblar-se als instituts. Ara a l'institut em trobo amb un model universitari. Serà una legítima ambició de promoció per part nostre o un complex d'inferioritat però el fet és que sempre estem treballant pensant amb quan els alumnes arribin a un nivell d'estudis superior i poques vegades pensant en el nivell en què estan. Sento a voltes: 'Es que quan passin al batxillerat ... " I jo dic que més val treballar per on són ara (ESO) que no pas per on seran demà. Confondre el cicle superior de primària amb l'ESO és prou greu, però confondre l'ESO (obligatòria) amb el batxillerat o la universitat (post- obligatòria) és un error definitiu del qual se'n deriven el 80% (ho he comptat a ull) dels problemes que tenim.
Però el tema encara es complica més (o millor dit, encara es clarifica més) quan pensem que aquesta confusió la viuen professors que han sigut sempre d'ensenyament post-obligatori i que ara amb la reconversió educativa de la reforma han de fer sistema obligatori. I jo afirmo que una professora d'ESO i una de post-obligatori s'assemblen tant com una pastissera i una conductora. Dit d'una altra manera, són feines diferents. La fal·làcia doncs, és creure que les mateixes tècniques i mètodes de l'ensenyament post-obligatori serveixen per l'ensenyament obligatori. Estem en un procés de reconversió. Una reconversió com la naval o la industrial. La feina que abans feien els professors de post-obligatori (ensenyar uns continguts mínims) avui ja no és necessita fins als 16 anys. Com la modista que abans feia un vestit a la setmana i ara s'ha de reconvertir en venedora del Corte Inglés. Si s'obstina en fer de modista al Corte Inglés, segurament patirà. I això és el que fem molts: patir. I patir pensant que som víctimes del sistema, quan a vegades és al revés. I també he sentit gent que quan els he comentat aquesta idea m'han expressat que sense exigència i sense uns programes elevats els professors perden il·lusions i ganes i l'ensenyament s'acaba degradant. Jo penso que això no passarà. En primer lloc perquè I'objectiu de la secundària (aprendre tant com puguis) no està renyit amb l'exigència i la seriositat en el treball. En segon lloc perquè quan els alumnes entenen que se'ls demana tant com poden (i no més, però tampoc menys) i que fent tant com poden aproven independentment del nivell que tenen, es tomen col·laboradors, no competitius, organitzen el seu treball, prenen iniciatives i es valoren pel que són. I aquest és un bon producte educatiu d'ESO.
Encara hi ha altres coses importants a aclarir abans d'entrar de ple en com fer la classe amb alumnes tan diversos. Plantejar el tema de l'objectiu de l'ESO de forma correcta, és una qüestió clau, però entendre la finalitat del sistema educatiu des d'un punt de vista sociològic-crític, pot ajudar força.
Alvin Toffler, autor entre altres del llibre titulat 'La tercera ola" explica quina és la funció de la institució escolar en un món industrialitzat. Som al S.XIX en plena revolució industrial. Els carrers són plens de mainada abandonada ja que els pares treballen a les fàbriques. el Dickens mes cru. La primera escola institucional apareix a Londres sota el patrocini de l'empresariat industrial. El pla consisteix en congregar a la mainada a naus o magatzems adjunts a les fàbriques i entretenir-los per tal que no provoquin aldarulls o conflictes al carrer. Aquesta iniciativa secundada per les autoritats municipals i eclesiàstiques es consolida i es comença a plantejar omplir-la de contingut. En un document de l'època es llegeix que no estaria malament que els cuidadors d'aquestes primeres "aules" sabessin llegir!. En realitat el que s'ensenyava en aquestes escoles eren les habilitats necessàries per a ser uns bons treballadors de fàbrica: Arribar sempre puntual; no faltar mai, ser eficient en tasques monòtones i avorrides, ser submisos a l'encarregat de secció, ser disciplinats i saber diferir la gratificació fins a fi de mes que és quan es cobra el sou. I així va anar el primer 'currículum'. La idea va tenir èxit. Estic segur que els "estudiants" d'aquelles "escoles" acabaven sent bons proletaris explotats. El model fou tan reeixit que ha durat fins avui. Lamentablement les nostres escoles segueixen regint-se pels mateixos principis. Com podríem entendre sinó l'obsessió que sentim per controlar la puntualitat i l'assistència. No pot ser una casualitat que les úniques institucions que criden al treball amb un so cridaner i fred de sirena siguin les fabriques i les escoles. Ara ja només les escoles insisteixen en mantenir l'anacrònica sirena. (Aprofito per demanar públicament que es desmunti la sirena del nostre institut i es reemplaci per una campana de bronze) Icom podríem entendre també si no, la complaença que sentim davant els alumnes obedients i submisos, i el valor que donem a tasques monòtones i repetides (sempre els mateixos exercicis) i la demanda de que treballin de ferm durant el trimestre i esperin la gratificació a final del trimestre, i... El més dramàtic de la situació és que l'era industrial s'ha acabat i estem ara, segons Toffier, en plena era informàtica. L'escola però no s'ha posat al dia. Mentre el mon laboral i civil demana persones lliures amb iniciativa, creativitat, valors i autonomia, nosaltres seguim amb el model caduc de persones de l'era industrial, submises, puntuals, dependents i agraïdes.
Tinc per cert que la socialització i el control dels nois (el "pàrking") és la feina primera que ens demana la societat. Els pares valoren l'escola perquè saben que tenen els fills ocupats i controlats mentre ells treballen o estan a casa. Si el professors fem vaga, molesta i incomoda no només als pares sinó també a l'administració, que accepta qualsevol queixa i crítica mentre no deixem els nois al carrer. Si algun cop es preveu que hi haurà un dia no programat de nens sense escola, es mou cel i terra (amenaces administratives, pressions socials, etc.... mentre que cap tema que afecti a la qualitat d'ensenyament és capaç de mobilitzar a l'administració o a la societat amb la contundència, reflexes i eficàcia amb que ho fan quan les aules queden buides.
I és que en definitiva aquest és el problema de "què ensenyem en realitat quan ensenyem?' Aquest és el tema que els expert anomenen "currículum ocult". Currículum ocult vol dir allò que ensenyem sense saber que ho ensenyem. I això inclou entre altres algunes d'aquestes lliçons: "La professora sap el que et convé" "Tu ets una ignorant". "Sigues obedient i tot anirà bé". "Ja se sap que hi ha gent que val i gent que no". "Si prens les teves iniciatives hauràs d'acceptar les conseqüències". "Els professors som els que sabem el que cal i el que no cal estudiar". "Els professors som els que sabem com ho has de fer per aprendre." "Els professors som els que sabem si saps o no saps, si ets suficient o insuficient." Etc.. I això ho fem de manera molt més coordinada a com fem qualsevol altra tasca. Hi ha unanimitat sobre aquestes coses de les que mai no es parla. I ho ensenyem sistemàticament, amb insistència i avaluem si els alumnes ho han après. Només que aquestes coses s'ensenyen sense dir que s'ensenyen i sense ni tan sol proposar-nos-ho. És currículum ocult. I mentre fem això que és l'important, ens distraguem amb el currículum manifest: els continguts de llengua i matemàtiques. Les coses que els alumnes han de saber, com si no hi hagués avui dia prou mitjans com per aprendre-ho tot i més de forma més ràpida, lúdica, atractiva i exacta de com els ensenyem els nostres continguts. I aquests continguts els expliquem a classe seguint unes programacions i anem pensant que els temes fets són temes ja "ensenyats" i per tant ja "apresos". Però el que realment ha après l'alumne podria no ser allò que li hem ensenyat sinó per exemple: "La llengua és un pal", "Llegir és avorrit", "les coses serioses i importants han de ser avorrides", "només puc aprendre coses si algú me les explica", "només he de fer la feina si m'ho exigeixen o m'ho puntuen", "fer veure que estàs atent és tant rendible com estar-hi", "donar la meva opinió personal només val la pena si coincideix amb la de la professora", etc...
L'altre dia vaig assistir al nostre institut a una escena impressionant i esgarrifosa. Va passar a la meva classe de geografia, el divendres a cinquena hora. Jo a primer cap d'ull no ho veia, però com que fèiem una prova vaig poder adonar-me'n. La cosa és que estaven tots els meus 30 alumnes de 3er. D d'ESO callats, quiets, asseguts davant d'uns papers i així hi van estar durant 45 minuts. Em va colpir la força de la nostra institució, capaç de domesticar 30 joves que se suposa els bull la sang i les ganes de viure i de començar el cap de setmana fins al punt de fer-los estar tots quiets i callats². Si això no és currículum ocult, ja em direu què és. I si em dieu que no veieu res de sorprenent ni d'extraordinari en aquest fet, pensaré que ens valorem poc: Som molt poderosos i eficaços.
Aquesta darrera fal·làcia diu que els nostres alumnes es poden agrupar en conjunts homogenis. Més que fal·làcia, la homogeneïtat és una obsessió. No ho explicaré ara, perquè ja hi haurà ocasió el proper dia. El que si voldria comentar per acabar és que jo em sento plenament optimista davant la situació actual. Cap de les fal·làcies que he comentat hem semblen obstacles a la nostra feina, sinó més aviat estímuls. Conèixer on estem és la millor manera d'arribar on volem. Fins aviat.