Respectar també la diversitat dels professors és la millor manera de que no ens sentim pressionats i aquesta falta de pressió esdevé el millor pre-requisit pel canvi d'actituds.
En lloc de dir : "Déu meu! Què malament que estem, quin nivell més baix, quin desastre, etc..." direm: "Quina sort!. Ja hem trobat per on hem de començar a treballar.
Fem una proposta de múltiples exercicis de diferent dificultat i deixem als alumnes que seleccionin la feina que volen fer.
Hi ha d'haver tècniques concretes per a treballar la diversitat amb els alumnes.¹
Unes tècniques que permetin a una professora fer classe de qualsevol assignatura amb qualsevol grup d'alumnes a qualsevol lloc i hora de forma que tots els alumnes treballin segons les seves possibilitats i les seves necessitats. Ho he escrit així de gros perquè penso que no ens hem de conformar amb menys.
Tots els alumnes han de treballar segons les seves possibilitats i necessitats. Aquest és un ideal que faria de l'ensenyament quelcom realment positiu i agradable, tant pels alumnes com pels professors.
Ja sé que és difícil plantejar als alumnes activitats que tots puguin fer i que tots vulguin fer, però és imprescindible. Que les activitats i exercicis que plantegem a classe estiguin al seu abast és necessari perquè és la forma d'evitar que s'avorreixin, que se sentin frustrats i desmotivats. Cap de nosaltres tampoc no acceptaria que li demanessin sistemàticament coses que no sap o no pot fer i que per tant no hi pot assolir èxit. També és necessari que vulguin fer les activitats. Cal buscar quelcom que activi l'hàbit de treballar, fins i tot en temes i activitats que no agradin. Aquest és un dels aprenentatges socials més importants.
Tenim doncs el problema plantejat en tota la seva dificultat: Hem de procurar que tots els alumnes treballin en els mateixos temes del currículum fent activitats que volen i poden fer i per tant aprenent tant com poden.
Ja sé que aquest punt de partença serà catalogat d'irreal i utòpic. Només unes paraules per defensar-me. No em considero utòpic, sinó idealista. La distinció és clàssica i encara l'apuntava Savater al País Semanal un d'aquests diumenges. Ser utòpic és desitjar coses impossibles, mentre que ser idealista és desitjar coses possibles. Pensem que una cosa és possible quan els mitjans que proposem són accions comuns i realitzables. Els idealistes som raonablement pràctics i acceptem certes limitacions sense renunciar a l'objectiu final.
És un pensament idealista voler forçar al govern d'Usamèrica² a renunciar a la pena de mort. (S'ha demostrat que hi ha països que ho poden fer).
És utòpic voler que ningú cometi mai un delicte. En aquest article faig propostes que altres professors realitzen o han realitzat.
També hauria de dir que tenir un ideal no vol dir que l'hagis d'aconseguir immediatament. Els idealistes "tendim a", i quan veiem que no ho aconseguim hem de criticar i corregir els procediments. Així doncs, ningú hauria de renunciar a ser feliç pel sol fet que no ho hagi aconseguit encara. Igualment cap professora no hauria de renunciar a que tots els seus alumnes treballin tant com puguin pel sol fet de que no ho hagi aconseguit en un temps determinat.
Dit això entro a les propostes. Les propostes didàctiques són com receptes de cuina. El primer que cal per aplicar-les bé és tenir ganes de cuinar. He treballat com a coordinador d'un programa de suport a mestres amb alumnes amb problemes socials i la conclusió a la que vaig arribar és que quan la mestra té una actitud positiva, totes les propostes són útils i aprofitables: si no es poden aplicar estrictament sempre hi troben una idea o un suggeriment. Per contra, els mestres que no estan d'acord amb la diversitat o que hi tenen una actitud negativa, qualsevol proposta o plantejament sempre és rebutjat amb un "Sí, però..." i afegint alguna dificultat insalvable. Jugar a "Sí, però..."³ resulta molt estimulant per a determinades persones que hi tenen hàbit o pot ser fins i tot un mecanisme de defensa. En aquests casos es considera convenient no lluitar contra les defenses de les persones. Com deia Rogers, "una persona sense defenses és una persona sense defensa." Buscar el canvi d'actituds és la millor estratègia en qualsevol problema.
També per aplicar una recepta de cuina cal que la cuinera sàpiga quin plat vol cuinar (l'objectiu) i també que entengui que pot variar les quantitats i els ingredients al seu propi gust. Qualsevol estratègia que una professora apliqui ha d'estar sempre en sintonia amb la seva manera d'entendre l'educació. He vist com s'ha forçat a persones a fer o aplicar certs recursos o mètodes didàctics en els que no creien i el resultat és que no funcionen. El més important en l'aplicació de qualsevol mètode és que la professora actuï sempre d'acord amb els seus principis. Si creus que els exàmens són la millor manera de saber si els teus alumnes aprenen o no, per molt que et diguin que és una eina antiquada o limitada faràs bé de fer-los fins que la teva manera de veure les coses variï i puguis fer-ho d'una altra manera amb tota tranquil·litat (suposant que aquest canvi arribi). Respectar també la diversitat dels professors és la millor manera de que no ens sentim pressionats i aquesta falta de pressió esdevé el millor pre-requisit pel canvi d'actituds.
Les 5 coses que penso que ajuden molt a tractar la diversitat segons els objectius que he presentat són: a) El clima o ambient d'aula. b) L'explicació de lliçons. c) Les propostes d'exercicis d) Els materials a utilitzar e) Les correccions i l'avaluació.
a) El clima de l'aula: Tots tenim a l'aula un clima determinat que nosaltres propiciem. Aquest clima estarà sempre en algun punt entre dos extrems: els climes rígids i freds i els climes flexibles i càlids. En un clima fred, l'organització està sempre prevista: se sap en cada moment qui ha de fer què. Les persones seuen als mateixos llocs, treballen en les mateixes coses, realitzen les mateixes accions, tenen limitats els moviments i la comunicació és restringida i sempre arbitrada per la professora. En els climes càlids hi ha una certa desorganització en el sentit de que les coses poden distribuir-se de molt diferent manera. Les persones s'agrupen o col·loquen seguint les seves necessitats, la comunicació és oberta i no hi ha uniformitat en tots els treballs. Evidentment cap d'aquests dos extrems no es dona en estat pur gràcies a Déu -suposant que hi sigui-. Però la tendència a un o altre patró, sí hi és en cada un de nosaltres. Cada tipus de clima serveix a una finalitat determinada. Els climes freds són bons per a l'eficàcia, el treball repetitiu, la disciplina. Per això en els parcs de bombers i quarters militars hi ha una ambientació freda. Els climes càlids, són útils per a la creativitat, la relaxació, la comunicació i l'acceptació. Un despatx de dissenyadors o un centre d'acollida ha de tenir un clima càlid. Els professors que valoren l'eficàcia en els exàmens, acabar el programa i fer tots els exercicis necessiten climes freds. Per contra els que prioritzen la relació i acceptació de tots els alumnes i defensen la diversitat són més partidaris de climes càlids. No crec que hi hagi una opció millor que l'altra. Tot depèn dels objectius que et proposes. és una qüestió d'ideologia. Jo, per exemple, penso que "estar bé" és una condició prèvia a qualsevol aprenentatge. Per això defenso el clima càlid. Altres companys per contra creuen que l'exigència augmenta els aprenentatges. Necessiten climes freds. Segur que ells obtenen tant bons resultats -o tant dolents- com jo amb el meu mètode. En un clima càlid jo m'hi sento bé i he observat que els meus alumnes també. Què més vull?. Sovint he sentit o se m'ha insinuat que un clima càlid és equivalent a l'anarquia i el desordre. Jo dic que tant com el clima fred és una tirania o dictadura. Cap extrem és bo. Una professora desbordada pels seus alumnes no està aplicant un clima càlid. Està simplement desbordada. Igual que una professora a la que li pleguen 5 alumnes en dos mesos, no està aplicant un clima fred, sinó que està igualment desbordada per la seva rigidesa defensiva.
Els climes càlids es poden facilitar seguint les orientacions que exposo a continuació.
b) Les explicacions a classe. Aquí sí que necessitaria un espai molt més gran per expressar com veig que es pot explicar la lliçó a un grup d'alumnes heterogeni. Dependrà de si la matèria és instrumental o no; de si el grup és molt impacient o no; del nivell, de l'actitud davant el tema etc... En general jo diria que una explicació a un grup d'E.S.O. hauria de complir sempre tres condicions: a) No durar més de 10-15 minuts b) No donar més de dues idees per sessió c) Presentar sempre les idees en els seu context (el mapa conceptual) M'agradaria molt parlar-ne més però no tinc espai. Avui volia estendre'm en el tema dels exercicis.
c) Els exercicis: Els dos problemes principals són:
1) Com fer que tots vulguin treballar? Com trobar els temes o continguts que a tots i sempre interessin? La resposta per a mi és no buscant-los. Senzillament no existeixen. Així doncs, hi ha quelcom que pot motivar tothom? Sí: Hi ha una cosa que tothom busca i vol i per la que faria qualsevol cosa, fins i tot treballar en els continguts més anodins: l'acceptació com a persona. Tothom vol ser estimat, valorat, apreciat, acceptat en la seva totalitat amb els seus defectes i virtuts. Aquesta és la nostra eina. Hem d'ensenyar als alumnes que els acceptem tal com són; que no els valorem pel que fan ni pel que saben, sinó pel que són: persones. Quan l'alumna ho entén es torna col·laboradora i còmplice. Cal doncs fer arribar aquest missatge d'acceptació però seria un greu error enviar-lo sense sentir-lo. Si no acceptem els alumnes, no els enganyem. Primer treballem per acceptar tothom i això ens donarà bona actitud i benestar. Penso que només tenen èxit els alumnes que reben acceptació i aprovació dels seus professors, encara que hi ha qui pensa que és al revés.
En aquest procés d'acceptar l'altra hi ha quelcom més en joc que una relació pedagògica: hi ha una relació humana d'aprenentatge per part nostra i això afegeix un estímul més a la nostra feina. Quan l'acceptació és sincera i es comunica, s'observen canvis en les actituds dels alumnes. Aleshores és quan cal ser coherents i evitar dos grans perills.
(Primer perill) Per una banda confondre acceptació amb llàstima i adoptar una actituds paternalista protectora i de poca exigència. L'acceptació i la bona relació mai no és un fre ni una dificultat per la màxima exigència i seriositat en el treball, sinó més aviat una facilitat per a poder aplicar-la. Es veu clar quan intentes ensenyar els alumnes a partir del que saben (és el constructivisme! No us sona a cançó de reforma?) Això vol dir que quan descobreixes en una alumna una mancança molt greu (com per exemple que no sap restar, no té assolida l'ortografia natural, no sap relacionar dos conceptes, no sap expressar-se, no sap concentrar-se, no sap escollir el company per treballar, no sap el que ignora, no sap prendre apunts, no sap fer una frase amb sentit, no sap diferir la gratificació, no sap callar, no pot deixar de cridar l'atenció, etc....) en lloc de dir : "Déu meu! -suposant que existeixi- que malament que estem, quin nivell més baix, quin desastre, etc..." direm: "Quina sort que ja hem trobat per on hem de començar a treballar tots dos tant com puguem". M'agrada posar l'exemple d'un equip mèdic que treballa en un centre d'urgències. Quan arriben ferits molt greus, m'estimaria més que s'alegressin de trobar les causes de la ferida i es posessin a treballar per arreglar-les que no pas que es posessin a lamentar-se amb frases com: "Quin desastre de ferits! Cada cop ens arriben més estripats. Així no hi ha qui treballi...". I nosaltres, professors d'ensenyament obligatori, som metges d'urgència, que hem d'ajudar tothom a partir de les seves limitacions individuals.
Per altra banda també cal ser coherent amb el plantejament i aprovar a tots els alumnes que treballen tant com poden, independentment del nivell que assoleixen. Quan l'alumna veu que el seu treball és recompensat, s'esforça i s'estimula. Si li anem amb bones paraules i li diem que per ara va bé, que ens agrada com treballa, que valorem el seu esforç, etc... però acabem suspenent-la, l'estem enganyant. El pacte és: "Treballa tant com puguis. Jo t'orientaré i ajudaré però tu fes tot el que puguis i aprovaràs" Cal complir-lo. Tots els alumnes volen ser acceptats. Així de fàcil i així de difícil.
Si em dius que en realitat no acceptes als teus alumnes tal com són, penso que faràs bé de dir-los-hi clarament. Això establirà una relació de sinceritat i claredat que pot ajudar. De qualsevol manera, no pensis que pel fet de no dir-los-hi, ells ho ignoren. L'acceptació o rebuig és el primer que capten.
2) Com fer que tots -independentment del seu nivell- puguin fer els exercicis que proposo? Se m'acudeixen dues maneres:
2.1 Fer preguntes obertes: Són preguntes que tothom pot contestar a partir del nivell en que es troba. No tenen una resposta única. La pregunta "Causes dels descobriments geogràfics del S. XVI" és una pregunta tancada que no tothom pot contestar. No serveix per treballar la diversitat. Si en canvi pregunto: "Digues el que saps dels descobriments" això permet que hi hagi alumnes que et facin un esquema complet de causes i conseqüències, uns altres que et facin una explicació lineal, uns altres escriguin dues frases il·lustrades amb un mapa, uns altres copiïn frases del llibre, uns altres facin un treball d'ampliació, i fins i tot si n'hi ha que no saben escriure poden fer dibuixos o gràfics. Tothom pot fer-ho i tothom vol fer-ho perquè se li accepta el resultat que ofereix, és a dir que se l'aprova si fa tot el que pot a partir del que sap.
En les matèries no-instrumentals les preguntes obertes són senzilles: "Parla de..." "Escriu el que saps de..." "Explica el que has entès de ...." "Fes alguna activitat inventada per tu sobre..." En les matèries instrumentals, però, també cal fer preguntes obertes. Jo ho he vist fer i ho he fet treballant per blocs temàtics, és a dir fent sessions de lectura, d'expressió, d'ortografia, ... En cada una d'aquestes sessions monogràfiques es busquen preguntes obertes com: "Llegeix." (cadascú lectures al seu nivell) "Escriu sobre..." "Copia un dictat i estudia'l" (Cadascú al seu nivell i després el fan per parelles, etc...) Hi ha moltes i moltes receptes amb el comú denominador de ser preguntes obertes vàlides per a tothom. Llàstima que no pugui esplaiar-me. També en matemàtiques, plàstica,... Una de les coses importats per treballar aquestes propostes és que l'alumna ha de saber les coses que ignora. Ja en parlaré.
2.2 Fer propostes múltiples: Vol dir que quan vols dedicar un temps de la classe a fer exercicis, en lloc de fer un llistat del que cal fer, facis una proposta de múltiples exercicis de diferent dificultat i deixis als alumnes que seleccionin la feina que volen fer. Ja sé que esteu pensant en tots els inconvenients: "-I si trien les coses fàcils i treballen poc?" -Doncs ja has descobert una cosa que necessiten aprendre prèviament: que s'espera d'ells que treballin al màxim,
auto-exigint-se. I si no en saben se'ls ha d'ensenyar que per això hi som. "-I després com es corregeix tota aquesta feina heterogènia?" (Vegeu l'apartat de la correcció i avaluació). "-I com avaluo la feina que han fet si tots han fet coses diferents?" -Aprova'ls si han fet tot el que han pogut.
Deixar triar la feina als alumnes és una experiència sorprenent. No hi estan acostumats i queden desorientats. Els costa perquè no saben el que els fa falta aprendre. Han de saber el que no saben. Han d'aprendre els que els convé aprendre. Això és fonamental i molt important. és ajudar-los a ser autònoms, instal·lar dins seu mecanismes d'aprenentatge permanent.
És el màxim que podem fer per ells.
Cert que quan varies cert paràmetres d'una classe apareixen aspectes nous que desorienten. Els alumnes han de descobrir que estudien per a ells, no per a nosaltres; que l'exigència els ha de venir de dins, no de fora; que poden confiar en ells mateixos i en la seva capacitat d'aprendre coses dels llibres, sinó els fem dependents; que poden elaborar el seu pla de treball sols i que no cal estar sempre pendents de les instruccions de l'autoritat; que la professora és una aliada, no una enemiga. Aquests són els aprenentatges imprescindibles. Amb aquests sols segurament ja n'hi hauria prou; sense aquests, tots els altres esdevenen estèrils.
Fer propostes obertes i múltiples requereix algun retoc en l'organització del grup, al menys en el meu cas. El primer que intento ensenyar als meus alumnes és que aprenguin a treballar sols al menys durant 20 minuts cada hora. Em costa però ho necessito. Un cop ho han après, tinc temps per dedicar-me als 5 o 6 que em necessiten més imperiosament. M'agrada que aprenguin a treballar en vàries modalitats. A mi concretament m'agrada el treball per parelles (més que per grups) i el treball individual. Sempre que tenen dubtes els faig buscar altres fonts de solució: els companys, els llibres, ... Hi ha un cert enrenou, a voltes que si detecto que és eufòria de treball m'enorgulleix i que si és disbauxa necessito tallar. Aleshores els demano que treballin en silenci absolut i també els hi he d'ensenyar perquè n'hi ha que no en saben.
Altre cop m'he quedat curt amb l'espai. Em queden dos aspectes que liquidaré en un moment:
d) Els materials: Jo penso que no calen materials especials per treballar la diversitat. Qualsevol llibre és una font potencial de treball tan ampla que desborda qualsevol alumna. Es tracta simplement de proposar-li les tasques obertes que ofereix.
e) Pel que fa a la correcció, jo la faig selectiva. Vol dir que corregeixo el treball d'alguns, alguns dies. No poc llegir-ho tot. Si pogués llegir tot el que escriuen els meus alumnes voldria dir que són uns ganduls. Insisteixo en determinats alumnes en els que detecto dificultats. Respecte a l'avaluació, no diré res que pugui sorprendre. Aprovo a tothom que fa tot el que pot. Si em pregunteu que com sé si fa tot el que pot, us diré que els professionals hem de tenir una intuïció subtil i treballada i una experiència per detectar aquest factor. Els metges detecten els estats de salut amb una intuïció semblant i no només amb anàlisis i proves. Anàlisis i proves que són necessaris i útils per a determinats diagnòstics.
Només em queda per dir que penso que els professors hem de ser experts en els conflictes. En un centre educatiu on hi ha tanta relació humana hi ha d'haver necessàriament conflictes. Tremolo quan algú em diu que no té conflictes amb els seus alumnes . Molts alumnes provoquen conflictes directes amb els seus professors perquè és l’única manera que tenen de demanar desesperadament que es cuidin d'ells.
Però aquest tema, el conflicte i la disciplina, és el tercer capítol.